Reflexions sobre la intel·ligència humana i la intel·ligència artificial
El repte d’una intel·ligència lliure i creativa
Jaume Agustí Cullell
Per simplicitat d’expressió, presento com afirmacions aparentment contundents el que en realitat son qüestions a investigar. Quan, per tal d’afrontar la complexitat i incertesa del mon actual, enraonem sobre la simplicitat de l’origen, no el temporal lligat al pensament, sinó el creatiu propi de la intel·ligència, aleshores les paraules no descriuen res, son símbols que sols poden intentar estimular l’atenció, l’interès, la investigació, és a dir, moure la intel·ligència del lector vers la percepció directa deis fets tractats i l’acció espontània que se’n desprèn.
El perill de degradació de la intel·ligència humana
A inicis dels anys 80, quan vaig començar a ensenyar Intel·ligència Artificial, IA, aquesta vivia un període de gran eufòria. Tanta, que m’alarmà com es venia un futur de màquines intel·ligents, entre elles les biològiques humanes. Si el que pronosticaven arribés mai a complir-se, la humanitat acabaria esclava dels que posseïssin les maquines intel·ligents. Darrera tot plegat hi havia, i encara hi ha, una ignorància de la profunditat i unitat de la intel·ligència humana, IH, en la seva percepció sensitiva i mental de la totalitat, tan necessària en un mon global com l’actual. La IH és molt més que les emocions, experiències i coneixements acumulats, i els pensaments que se’n desprenen, forçosament limitats, diversos i sovint egocèntrics i en conflicte entre ells. El gran perill no eren ni son les maquines, sinó la immaduresa i possible degradació de la IH, el que més endavant anomeno intel·ligència programada, IP.
La necessària mutació d’espècie cultural
La percepció d’aquest perill, em portà a aprofundir una intuïció d’adolescent, després de quedar-me gravada aquella afirmació de Jaume Balmes al seu Criteri: la veritat és la realitat. Rumiant ‘hi, m’adonava poc a poc que de la veritat sempre se n’han volgut apoderar persones i institucions per tal d’influir -inclús sotmetre – als altres en el seu nom. Així vaig intuir que la realitat no podia ser altre cosa que pura llibertat, que sols es realitza i gaudeix en la creativitat de la intel·ligència , impossible de posseir ni de sotmetre. Sols la llibertat comporta la veritat. Posar aquesta intel·ligència totalment lliure i creativa al centre de la vida humana, en lloc de coneixements i pensaments sovint dirigits a dominar, és la mutació de l’Homo sapiens, el que sap per dominar, a l’Homo quaerens, el que qüestiona per investigar i crear, gaudir-ne i posar-se al servei de la humanitat i de la vida. Aquesta és la proposta que trobareu al bloc homoquaerens.info.
La unitat, totalitat i creativitat de la intel·ligència
La intel·ligència no és exclusiva de la humanitat, sinó l’activitat de la mateixa realitat, el seu agent creatiu. Per tant, la intel·ligència de la realitat és una i indivisible, sempre operativa en tot l’univers. Les diferents formes d’ intel·ligència son distincions de la ment creades per la parla i el pensament. Entre aquestes formes d’intel·ligència destaca la intel·ligència humana, IH, en la qual em centraré. L’acotació i individuació de la realitat, particularment atribuir la intel·ligència als individus, és propi del pensament, de la psique, que en la seva cerca de seguretat crea un centre de referència, el jo, l’individu amb la seves necessitats i interessos a satisfer. La proposta de creació d’individus transhumants ( cyborgs) és una mostra més del nefast individualisme imperant. Per tant, cal entendre la IH no en ella mateixa, individualitzada, sinó com a fet col·lectiu que es va constituint a través d’intra-accions amb altres formes d’existència dins la unitat de la intel·ligència còsmica. (Defineixo intra-accions com interaccions primordials constitutives de cada existència, per distingir-les d’interaccions externes entre existències ja constituïdes). Per entendre les futures IH i IA cal investigar la intra-acció a través de la qual ambdues s’aniran constituint. No te gaire sentit parlar de la IA com eina neutral independent de la IH. Així,per tal de dirigir la intra-acció IH-IA a bon port evitant els seus perills, cal entendre-la començant per la IH.
Dos nivells d’ intel·ligència
Proposo distingir dos nivells de la IH, dues maneres d’entrar en contacte amb la mateixa realitat. D’una banda, la intel·ligència de les necessitats, IN, la intel·ligència d’una realitat enfront nostre, separada i relativa a les nostres necessitats i interessos, sentits i capacitats. Sempre perseguint objectius, ella crea els models de la realitat, molt comprensius i potents, en particular els de les tecnociències, TC. Tant poderosos que tendim a confondre’ls amb la mateixa realitat. Tanmateix, no deixen de ser models, com el que crea la paparra amb els seus dos sentits que capten la calor i suor deis mamífers per parasitar-los. D’altra banda, la intel·ligència alliberadora, IL, la que ens connecta amb la realitat sense mediació, sense separacions (gaudir d’una flor sense pensaments, sense sentir-se’n separat). És un nivell subtil i profund, el contacte silenciós amb l’origen, la font de la llibertat creativa. En ella la IH troba l’energia, la pau i el gaudi incondicional de la vida. Encara que massa sovint inconscient o mig adormida, està sempre operativa — ens pot sorprendre amb un eureka mentre gaudim d’un bany. Contràriament a la IN, la IL no te res a assolir, però possibilita no quedar aferrats als models creats per la IN. Així, la IL permet també l’evolució de la IN — li dona la llibertat creativa necessària per anar ampliant i creant nous models de realitat, obrint noves possibilitats a la vida humana, per be o per mal. Així s’han anat desenvolupant àmbits diversos de la IH – com les belles arts o les TC.
Un model general de realitat
Així les TC, ens han conduit a canviar el model general de realitat jeràrquic dominant a l’etapa pre-industrial, però encara subreptíciament present en el poder d’imposició, amb formes molt més indirectes i subtils que les del passat.. D’un model basat en entitats autàrquiques amb sentit propi, relacionades de forma externa i jeràrquica, hem passat a un model on res és autàrquic, ni te entitat pròpia independent. Ara el primordial son les intra-accions, les interaccions que contínuament van constituint l’autonomia de cada forma d’existència, la seva autopoiesi. Així, ens convé entendre la IH com agent dins aquest model d’intra-accions. Em centraré en cinc poders de la IH que anomeno capacitats creatives constitutives de la intel·ligència, CCC: interès per la realitat, comunicació semiòtica, simbiosi subsidiària, investigació generalitzada i alliberament.
La mà creativa
Aquestes CCC les represento amb els cinc dits de la mà creativa. Les enuncio molt breument i a continuació faig notar alguns aspectes dea seva intra-dependéncia. Interès per la realitat L’interès és l’energia vectorial de la IH. El represento amb el dit índex, el dit de l’atenció, el que apunta a allò important que motiva i orienta. L’interès fa de la IH una intel·ligència primordialment sensitiva, emotiva i valorativa. Per copsar-ne la seva importància només cal considerar dos fets. Primer, quan l’interès en lloc d’apuntar vers la realitat apunta a l’ego individual o col·lectiu, perverteix la resta de CCC, generant la societat de domini i explotació. Segon, quan durant el Renaixement europeu, l’interès canvià de direcció deixant d’apuntar al passat per repetir-lo, a fer-ho vers el futur per crear-lo, aleshores començà la segona gran mutació cultural de la humanitat deixant enrere l’agrícola: la mutació del Sapiens al Quaerens, tan necessària si no volem acabar malament. Comunicació semiòtica El seu primer exponent és la parla basada en sons articulats que transporten significats sobre un referent present o no. La represento amb el dit del mig, el mediador, l’eix de la mà creativa. La parla ens allibera del mecanisme estímul-resposta basic per a la vida animal. Entre estímul i resposta hi interposem la parla amb la seva riquesa de significats, la més meravellosa de les capacitats de la IH, obrint sense límits la imaginació humana. Així la IH és principalment lingüística, com també ho son el models que crea, entre ells la IA, fet que diferencia ambdues de la pura intel·ligència animal. Tot allò que incideix en la comunicació transforma la vida humana. Per tant és urgent investigar a fons l’actual impacte de les tecnologies de la informació i comunicació, TIC, sobre la comunicació humana . Simbiosi subsidiària És la capacitat de vida en comú –incloent ‘hi la Terra – de cooperar, de servei mutu, que represento amb el dit anular, el de l’anell. L’anomeno simbiosi subsidiària per notar que ja no pot ser jeràrquica com en el passat pre-industrial. Perquè la creativitat exigeix que cada organització humana posseeixi el màxim d’autonomia que pot exercir responsablement en intradependència amb les altres institucions, començant per l’individu fins l’ONU. Investigació generalitzada. És la distintiva de l’Homo Quaerens. La represento amb el dit petit perquè ha estat la última a créixer sistemàticament a partir del Renaixement, peró encara restringida a certes especialitats, particularment les tecnocientífiques. Qüestionar el conegut per arribar-ho a conèixer realment, i obrir-se al desconegut per a crear, és la dinàmica pròpia de la IH. Actualment, l’actitud investigadora no sols és necessària en certes especialitats, sinó en totes les activitats i per part de tothom, si no volem acabar desplaçats per maquines, més potents que nosaltres a l’hora de simplement usar coneixements, influïdes les llengües. Capacitat d’alliberament És la capacitat central del que abans he anomenat intel·ligència alliberadora. Entenent que alliberar no vol dir negar sinó no estar sotmès. La represento amb el dit polsze que ja els romans usaven com signe de vida o mort referit als gladiadors. Però actualment ho és per tota la humanitat. Es la capacitat d’acabar amb tota submissió, interna o externa. Interna o relativa a l’ego, format per desitjos, expectatives i temors, però també alliberar-se de l’aferrament a les pròpies emocions, coneixements i pensaments. I alliberar-nos de la submissió externa als mecanismes de dominació de la actual societat d’explotació. Intradependència de les CCC No podem entendre ni exercir be cap d’aquestes CCC sense tenir molt present la seva intradependència: el concurs de les altres en cada una d’elles. Vegem-ho molt breument. Sense el concurs de l’interès, les altres CCC no tindrien l’energia per actuar. I sense el bon funcionament de la resta de CCC, sobretot de la investigació i l’alliberament, l’interès es redueix als instints animals i, mogut per desitjos, expectatives i temors no es dirigeix vers la realitat sinó vers l’ego. Aleshores esdevé miop, egoista i corromp la resta de CCC: la comunicació no pot ser sincera, la simbiosi esdevé dominació, la investigació es posa al servei del millor postor i l’alliberament ens fa insaciables. La simbiosi es fonamenta en l’interès comú i la comunicació confiada, i així pot assolir nivells de simbiosi com les nacions, inassolibles pels altres animals. Interès comú, comunicació, simbiosi i l’alliberament de l’egoisme individualista, fan possible la investigació i corresponent creativitat en equip, que hauríem de valorar per sobre de la individual en un mon tan complex, incert i canviant, on l’individuo esdevé cada cop més impotent. Així disminuiria la pressió per la productivitat de la recerca individual, tant perniciosa a la qualitat i creativitat d’aquesta. Fa uns anys la investigació sobre la qualitat de les publicacions en revistes de medicina, va rebel·lar que el 85% deis resultats publicats no eren del tot fiables. La investigació cal que la dirigeixi un fort interès per la realitat, la compassió i l’amor en lloc de la pura curiositat. Aquesta es posa fàcilment al servei de la plutocràcia i l’imperialisme, com mostra la mateixa historia de les TC. La curiositat tant pot curar el càncer com fer la bomba atòmica, anar a la Lluna com deixà en segon lloc la investigació de la malària. Per resumir aquesta intradependència de les CCC, cal ressaltar la importància de l’alliberament, del dit polze de la mà creativa. Aquest dit fa pinça amb tots els altres dits, els potencia al màxim. Així l’interès pot arribar al seu grau més alt, la compassió i l’amor incondicionals; la comunicació pot ser sincera i confiada fins a la comunió en el silenci; la simbiosi subsidiària esdevé unitat en l’amor i servei; la investigació assoleix el grau més alt de creativitat en equip i es posa al servei de tota la humanitat.
Viure exercint la intel·ligència lliure i creativa
Tres usos de la IH
Els dos nivells de la IH, la IN i la IL presentats abans, els considero ara des de la perspectiva de les CCC. Segons com s’exerceixin les CCC, segons sigui el grau d’intensitat i prioritat d’unes sobre les altres, tindrem diferents usos d’una única IH. En destaco tres on les dues primeres son diferents usosde la IN. I la tercera és la mateixa IL. La intel·ligència funcional, IF: quan l’interès pren la forma de curiositat pel funcionament del mon; la comunicació crea el metallenguatge funcional-matemàtic basat en mesures, magnituds i càlculs; la simbiosi és simplement col·laboració; la investigació és fortament especialitzada i metòdica; i l’alliberament es limita a fer abstracció de qualitats i valors que podrien entorpir l’interès pel funcionament de les coses, aleshores tenim el que anomeno intel·ligència funcional, IF, la característica de les TC. La intel·ligència axiològica ,IAX: l’exercim quan l’interès és principalment sensitiu, artístic i valoratiu; la comunicació crea els relats que motiven i orienten; la simbiosi, la cohesió social, el sentit d’equip, esdevenen centrals; la investigació és principalment sensitiva, artística i valorativa, atenta a l’autoconeixement; i l’alliberament ho és de les creacions i dels valors establerts, possibilitant la creació de nous valors capaços de dirigir la creativitat tecnocientífica en benefici de tota la humanitat. La IF i la IAX cobreixen dos tipus de necessitats de la IH, son usos de la IN. Creen models de la realitat: funcionals com les TC i valoratius com els sistemes de valors respectivament. La intel·ligència alliberadora, IL, el nivell profund de la IH abans esmentat, és la centrada en la capacitat d’alliberament, sempre operativa tant per be com per mal, això últim quan passa desapercebuda o ignorada. La IL tant pot portar l’interès a la compassió i l’amor, com fer insaciable la cobdícia quan l’interès esdevé egoista. L’alliberament ens permet l’exercici flexible de les CCC, no quedar sotmesos als models establerts, evitant esdevenir el que a continuació descric molt breument com intel·ligències programades. Però, sobretot, la IL ens posa en contacte directa o immediat amb l’origen, amb la realitat lliure i creativa i la unitat, profunditat i simplicitat de la seva intel·ligència.
Les intel·ligències programades
La humanitat encara no ha assolit viure exercint plenament la IH lliure i creativa en harmonia entre la IF, la IAX i la IL. Contràriament, el seu disharmonia encara s’accentuà més a partir de l’abans esmentada segona mutació cultural de la humanitat. El creixement exponencial accelerat de les TC, amb l’enorme impacte social dels seus productes i serveis, no ha anat acompanyat d’un creixement equivalent de nous models de la IAX ini de l’exercici creixent de la IL. Les tradicions religioses sabut veure en el creixement de les TC, la necessitat i oportunitat de fomentar el creixement de la I L necessària per potenciar unes TC al servei de tota la humanitat. I això ja des de l’inici de la mutació cultural, degut en part al conflicte entre una IF que ara es volia hegemònica i la IAX religiosa que ho havia estat durant l’etapa preindustrial. Aquesta pobresa social en l’exercici de la IL, te com a conseqüència inevitable la immaduresa, inclús degradació de la IH: la guerra és la primera industria mundial i la propaganda la segona. Es tracta del progressiu esmorteïment, ja des del naixement, de les potencialitats de llibertat i creativitat de la IH. Així la intel·ligència de la majoria social esdevé pensament mecànic. En lloc d’investigar la percepció directa de la dinàmica dels fets, activitat pròpia de la intel·ligència , aquest pensament mecànic gira al voltant de la memòria, de les experiències i coneixements acumulats, sovint en conflicte, inclús contradictoris. Un pensament principalment mogut per desitjos, expectatives i temors. Un pensament que en lloc de percebre la realitat actual, projecta el passat sobre el futur. Per tant, es tracta d’un pensament molt manipulable pel poder de dominació. Així la veritable democràcia basada en la llibertat i creativitat de la majoria social esdevé impossible. Tot això no te res de nou en la historia de la humanitat. Però ara aquesta dominació esdevé més realitzable, eficient i perillosament destructiva que mai. Per exemple, dictadures com la Xina estan utilitzant el Big data i altres tecnologies de la IA per controlar directament els ciutadans. A Occident també es practiquen aquests mètodes de dominació però de forma més indirecta i subtil. Així no sols ens hem acontentat a ser intel·ligències programades, és a dir aferrades als models de realitat controlats pel poder de dominació, sinó que hem creat IP artificials, IA, cada cop més potents. La reacció davant dels seus anunciats perills ha estat bàsicament centrar l’atenció en com hauria de ser la IA en lloc de fer-ho sobre la IH que crea la IA: es cerca una IA que obeeixi una ètica específica i fer-la més robusta, fiable i segura. Com si no hi haguessin porus casos de diagnòstics i remeis semblants aplicats a problemes molt més senills però sense gaires resultats. El model de transport actual no sols és insostenible sinó que cada any causa més morts que totes les guerres juntes. El problema radica en la immadures de la IH, particularment en la intra-acció amb una IA que es vol cada cop més autònoma. La conclusió es prou clara: el creixement TC sols es pot conduir a bon port mitjançant una veritable democràcia creativa,una societat on tothom pugui realitzar la seva gran possibilitat: gaudir plenament de la IH veritablement lliure i creativa en tota activitat. Aquest no sols és el gran repte, sinó una qüestió de vida o mort.